L’objectiu
d’avui era arribar a Laos, el país veí, i ho hem aconseguit. Després de
llevar-nos i fer un bon esmorzar a base d’arròs fregit, fideus saltejats, ous
ferrats i, això si, un bon cafè amb llet, hem anat a conèixer la ciutat de
Chiang Rai. No disposàvem de gaire temps perquè havíem de fer els tràmits del
visat a la frontera.
Chiang Rai no
té res especial a part d’un parell de Wat (com s’anomenen aquí les temples),
sembla ser que es un bon punt de partida per a aquells viatgers que els agrada
fer trekings i com sabreu, no és el nostre cas. Per tant, la nostra opoció quan
el lloc no té un interès especial és anar a veure, no endevineu que? El mercat.
Sí, el mercat, és un bon lloc on poder captar el vaivé de la gent en el seu dia
a dia, les olors, el què venen, etc. I efectivament ha estat així.
Després ja hem
agafat les bosses i ens hem dirigit a l’estació d’autobusos (un altre dels
llocs que ens agrada veure per la mateixa raó…) per agafar un bus que ens
portaria fins a Chiang Khong, l’últim poblet fronterer amb Laos. Han estat dues
hores i mitja de ruta en un bus local molt peculiar: petit, destartalat però
que corria com una bala. Anar amb un bus local és una aventura, bé més ben dit,
una incomoditat. Els seients són estretíssims, hi amb prou feines hi ha
passadís per moure’s i poder seure allà on et diu el cobrador. Ha començat a ploure torrencialment, semblava
que ens tiréssin galledes d’aigua des del sostre del bus! I és que parlant amb
la gent d’aquí ens han dit que l’estació de pluges s’està allargant, per tant
és una cosa amb la que haurem de conviure: la pluja! Després de hora i pico el
bus ha anat buidant-se i ens hem canviat de seient amb la il·lusió de buscar
comoditat, hem anat cap al davant del bus però res. Una advertència: mai hi ha
una seient millor en un bus d’aquí! Quan no se’t clava el genoll, no t’hi cap
la cama o bé et queda mig cul fora del seient o se’t clava alguna molla de sota
l’escai! Hahaha.
Els paisatges des del bus han
estat impressionant: camps d’arròs verds, petites muntanyetes a l’horitzó i la
vida a l’entorn de la carretera: fantàstic, hem reafirmat una de les raons per
les que ens agrada això.
Hem arribat a
Chiang Khong, hem agafat un tuk-tuk fins al control de passaports i he creuat
el riu amb barca….a l’altra banda ens esperava Laos: el nostre destí!
Per cert que
ja hem pagat totes les novatades dels primers dies: menjar típic Laosià: super
picant! I això que hem demanat que no ho sigui! Ens hem hagut de conformar amb
un bol de sticky rice (arròs enganxós) que aquí és la base de tot, com el pa
nostre de cada dia. També ens hem fotut de lloros per unes escales i és aquí
cada graó té el seu tamany, alçada, amplitud…hahaha.
Marta: estem
intentant canviar un bitllet de 100 dòlars i ens diuen que no els volen, que
són massa vells, que la sèrie de bitllet és massa antiga…no els volen ni els
llocs de canvi de dubtosa reputació! Finalment has guanyat calés fent-nos el
canvi, a la tornada t’esperem nosaltres i el dichós bitllet amb el Sr.
Franklin. Hahaha.
Ahh! Mercès, patrona de Barcelona, us desitgem moltes felicitats en aquest dia!
